La veritat és que no m'agrada massa parlar de este tema: Me s'encén la sang.
Tinc molta por de que tota esta moguda acabe amb la credibilitat de la ciència en el seu conjunt.
I és una llàstima, si ens fixem la ciència ens ha donat més que ninguna altra cosa en tota la història de la humanitat. El problema és que la bona vida és algo molt relatiu: no més se'n adona aquell que ha pogut comparar, per això ho valorem tan poc.
Altre problema és que la ciència és una consequència d'una forma molt concreta de pensar, d'un taranà curios i imaginatiu que res té a veure amb la mentalitat religiosa, que es nutreix de les pors de la gent.
La dicotomía Ciència-Religió crec que ve d'algo més profund: la diferència entre la gent del nord, acostumada genèticament a la supervivència del qui millor domine el seu entorn (zones amb baixa població en la antiguitat, amb condicions naturals hostils) i la gent del sud, on la bonança del entorn fa que les problemes siguen quasi exclusivament de caràcter 'social' i on la supervivència la dona la força del 'número', de la massa.
Crec que, en la situació actual i en els problemes futurs, la primera opció té més a oferir a l'humanitat en conjunt que la segon.
¿Estarem davant dels principis d'un canvi de paradigma semblant a aquell que es va produir quan Adriano va decidir unir Roma amb el cristianisme?
Recordem que eixa decissió va esser la que realment va tergiverssar - i va popularitzar- el missatge del cristianisme antic.
¿Passarà lo mateix amb la ciència, sent aixina el seu final?
